Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen una condició o estat que els caracteritza, no és un trastorn ni una malaltia. Sigui persones amb discapacitat intel·lectual o sense, tothom podem necessitar d’algun tipus de recolzament durant la nostra vida. Sovint, aquestes persones i les seves famílies reben ajuda dirigida cap a l’adquisició de competències i autonomia que els permeti assolir una adaptació als àmbits personal, familiar, social i laboral assolint així una vida més feliç i plena.

Que això sigui possible depèn també de diferents qüestions entre les quals està la percepció, comprensió i acceptació de les emocions i pensaments per part de la família, però sobretot per part de si mateixos. Considerem que aquest factor determina en gran mesura el tipus de relació que la persona amb discapacitat pot establir amb els altres i la possibilitat que aquestes relacions siguin més riques i satisfactòries amb la família, les amistats, la parella, els companys de feina i altres. Però a la vegada i de forma paral·lela, això està condicionat per la relació que un pot tenir amb si mateix, amb els propis sentiments i idees. Ens referim a la manera en que la pròpia persona pot viure les diferents experiències vitals i la forma en que integra aquestes experiències per poder créixer personalment.

Els problemes de comportament, emocionals o de raonament i el malestar i patiment associats a ells, tant de la persona com de la família, poden tenir a veure amb la dificultat per poder integrar el que els passa, el que senten i el que pensen. Sovint, la possibilitat de fer un tractament amb l’objectiu de facilitar aquest procés d’integració i comprensió pot beneficiar als pacients i a les famílies augmentant la seva capacitat per comprendre i gaudir de la vida.